Month: setembre 2016

La meva arma són les paraules

El passat dissabte 3 de setembre, coincidint amb la Festa Major de Sabadell, es va inaugurar al Casal Pere Quart l’exposició La meva arma són les paraules, dedicada a Joan Oliver.

Una banyera sobre una pila de llibres amb una vela amb la lletra Q per bandera i una cadira de barber, amb la lletra P, sorprenen els vianants que passen per davant de l’emblemàtic edifici de la Rambla. La capacitat de sorprendre i de cridar l’atenció era una de les característiques de la Colla de Sabadell. El Col·lectiu Starter, responsable de  l’exposició, ha recuperat l’esperit transgressor, provocador i crític  d’aquell grup de joves sabadellencs entre els quals hi havia Joan Oliver. El treball del col·lectiu es basa en l’anomenat upcycling, és a dir en la creació i disseny a partir de materials reciclats i objectes en desús. En aquest cas, els poemes-objecte provenen de l’imaginari de la Colla de Sabadell. El seu humor absurd i a voltes surrealista els portava a tenir una cadira de barber al Casino dels Senyors, lloc de reunió de la Colla, o a col·locar una banyera en un campament arran de mar.

Fidel a la idea de la Colla de fugir de la rutina i dels cànons establerts, la mostra s’allunya de les exposicions convencionals i ens ofereix un original recorregut per l’obra i la vida de l’escriptor sabadellenc.

expo_3expo_2

Sobre una trinxera de sacs de farina, podem veure la cronologia dels moments més destacats de la seva vida. «Encara som a la trinxera i la meva arma són les paraules», va  escriure Joan Oliver. Les paraules són, sens dubte, les protagonistes de la mostra. La paraula Exili, escrita a la catifa de l’entrada, subratlla una de les etapes que va marcar més profundament la vida d’Oliver i, en conseqüència, la seva obra. En cada una de les sales, reviuen les paraules d’alguns dels seus poemes, ja sigui sortint d’una antiga màquina d’escriure, en format còmic o fins i tot com a poesia tàctil escrita en Braille. En un dels espais, es convida els visitants a endevinar les paraules que conformen la coneguda Tirallonga de monosíl·labs, a partir dels objectes i imatges que omplen les parets.

expo_4

En definitiva, l’univers de l’escriptor sabadellenc es fa present al Casal que porta el seu nom i ajuda la ciutadania a apropar-se a la seva poesia, al seu compromís i a les seves reivindicacions, tan vigents encara avui.

L’exposició compta amb la col·laboració de Kimo Osuna, Anna Ma. Rivera, Òscar Masllovet, ESDI, Werens Puig i la Comissió Any Joan Oliver, i es pot veure fins aquest diumenge 25 de setembre.

El castell de Joan Oliver

Foto d’Àngela Llop

Fa tan sols un segle, quan la calor arribava al Vallès, la família de Joan Oliver agafava fato, criats i tartanes i desapareixia de Sabadell per passar les setmanes d’estiu en un imponent casalot de camp anomenat «Marquet de les Roques». L’edifici encara avui s’alça al fons de la Vall d’Horta, al massís de Sant Llorenç, amb la mateixa fesomia que va ser concebut per Juli Batllevell l’any 1895. L’arquitecte Batllvell, qui va rebre l’encàrrec d’Antoni Oliver i Boixó (avi de Joan Oliver) va fer servir un estil ambigu, a mig camí entre els castell romàntics característics del segle XIX i les torres modernistes que a l’època apareixien com bolets arreu de les comarques catalanes. Així, l’antiga masia que ocupava aquells terrenys va esdevenir un casal d’aspecte catedralici, fet de maons rogencs a obra vista que el converteixen en un miratge difuminat en les parets del Montcau. De ben segur que el Marquet deu haver desconcertat més d’un excursionista assedegat.

Una residencia d’estiueig com aquella no era, però, la tònica habitual en l’època més calenta de les lluites obreres. Només era a l’abast de les famílies més hisendades, i per això sovint s’ha subratllat el fet que Joan Oliver esdevingués un dels activistes d’esquerres més convençut de la Guerra i de l’antifranquisme. Tanmateix, l’escriptor no va amagar mai els seus orígens burgesos, i els va convertir en saba per alimentar el seu esperit contestatari; un esperit, tot sigui dit de passada, que era cultivat seguint una màxima que ha descrit més d’una vegada la seva filla Sílvia, i que connectava inequívocament amb els seus despreocupats anys d’infantesa: «luxe cap, comoditats totes».

El naixement de La Mirada

El Marquet va ser escenari d’un capítol important de la historia de la literatura catalana. Joan Oliver explicava en un article què hi va passar una nit de setembre de l’any 1924:

« Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa, cap construcció i, per tant, ni un llum. Del Coll del Llor, que comença a la font d’aquest nom, i dels fondals sota Roca Mur, arribaven els planys del duc, que els pagesos traduïen així: «Justícia de Déu!» en unes notes allargades, que produïen certa esgarrifança.

Abans d’entrar al barri de la casa, la carretera s’eixamplava i formava una placeta. Allí hi havia una cascada artificial, una font i uns bancs de pedra amb respatller de troncs d’alzina i taules fetes amb grans lloses irregulars. Un cert capvespre, al voltant d’aquelles taules, ens vam reunir amb en Josep Carner, en Jaume Bofill i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l’Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se’ns hi va fer de nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: «La Mirada». Dels sis només en quedem tres, i dos són lluny. »

Joan Oliver, «Temps, records»

L’article citat va ser escrit l’any 1963, quan Jaume Bofill i Mates «Guerau de Liost», Francesc Trabal i Carles Riba ja eren morts, i Josep Carner i Joan Prat «Armand Obiols» vivien lluny de Catalunya, en un exili del qual no retornarien mai.

Actualment el Marquet de les Roques pertany a la Diputació de Barcelona i ha romàs tancat al públic des de fa anys.